diumenge, 3 d’octubre de 2010

DISCURS PANISSARS

DISCURS D’ENRIC GARRIGA TRULLOLS

Diumenge 3 d’octubre del 2010


Sr. Alcalde,
Regidors,


Benvolguts amics,

Som aquí novament per a commemorar la més gran victòria catalana de tota la nostra història. La més capital perquè ens hi jugavem la nostra independència.

El 1985 fou el 700 aniversari d’aquest esdeveniment i s’hi van involucrar les forces polítiques i en aquests prats de més abaix del Forn del Vidre s’aplegaren milers de persones. I l’historiador i President del Parlament de Catalunya Miquel Coll i Alentorn feu una llarga exposició històrica sota un sol abrasador.

L’IPECC que també hi participava, insistí que calia fer cada any aquesta commemoració, però ens van dir que només es feia cada 100 anys.

Malgrat això l’IPECC l’ha fet, quasi en solitari, cada any amb la col•laboració de l’Ajuntament de la Jonquera. Créiem que en ser el 25 aniversari del primer dels actes i el 725 de la Victòria, engrescaria la gent a venir, però continuem essent poquets i no hem trobat el desllorigador per incitar la nostra gent a venir a Panissars. Als catalans no els engresquen les victòries, més aviat les derrotes.

L’any passat feia menció aquí mateix dels greuges que hem patit els catalans i que finalment s’albirava un esperançador canvi promogut per la societat civil. Només feia 25 dies que s’havia celebrat el primer referèndum a Arenys de Munt, el 13 de setembre del 2009.

Darrera d’ell se’n feren molts més i els resultats eren espectaculars a favor del SÍ, del 95 per cent per amunt. Resulta sorprenent els ridículs percentatges del NO, fins i tot en la comarca del Baix Llobregat, que es considerava feu espanyol.

L’oposició havia desaparegut en forma d’abstenció. Fins i tot havien desaparegut els falangistes, els poquets que anaren a Arenys de Munt.

Avui la presència espanyolista només es manifesta a Catalunya per una minoria que penja banderes espanyoles en alguns balcons en els barris de Sarrià i Sant Gervasi de Barcelona o s’atreveix a sortir al carrer amb banderes espanyoles al recer d’una victòria esportiva del mundial de futbol.

Fixeu-vos bé en les circumstàncies favorables que tenim.

No ens poden enviar els tancs. Europa i Estats Units són oberts a les independències. No tenim pràcticament oposició interna que es manifesti. Tenim una gran massa immigrant que s’absté de votar i l’independentisme ha pujat moltíssim gràcies a Madrid i el Tribunal Constitucional.

Sí, tot això és favorable, però hi ha un gran problema, el Parlament de Catalunya, que no accepta fer referèndums i que anul•la quatre iniciatives populars per demanar la seva convocatòria. Els diputats actuals de Catalunya, no representen el desig majoritari del poble català cap a la independència. Per tant mai convocaran un referèndum ni tampoc faran una declaració unilateral d’independència.

Cal canviar aquesta situació i ara es convoquen eleccions autonòmiques el 28 de novembre quan el que caldria fer és un referèndum. Si tornem a elegir un Parlament molt similar a l’actual, el Parlament farà el mateix. Res.

Sempre ens han enredat i ara aquesta enredada tombarà l’èxit de les consultes excepte que hi hagi una unitat dels independentistes i es presenti una sola llista que representi l’independentisme de les consultes i de les noves plataformes.

L’IPECC igual que altres associacions i entitats lluita per la unitat de l’independentisme.

Però ara aflora un altre cop la divisió partidista copiada dels partits tradicionals. És molt normal que tots vulguin tenir diputats i que els agradaria que els independentistes vagin dividits i repartits en quatre o cinc partits i que no els facin ombra.

El que no és normal és que la massa majoritària dels independentistes, que no són militants de cap partit, estiguin també dividits en dos faccions.

I és dolorós i lamentable que hi hagin persones en cada facció que es dediquin a criticar acarnissadament els altres, malgrat ser tots independentistes expeditius que volen declarar la independència en la propera legislatura.

No entenc com parlar d’unitat de l’independentisme posi histèriques a moltes persones, com si fos això un crim imperdonable. He comprovat que aquesta reacció es produeix en militants de partits i també en militants de Solidaritat i Reagrupament.

En canvi la divisió s’accepta amb resignació com fet normal del catalanisme. Sabem i ens consta documentalment que hi ha oposició dins tots els partits tradicionals i també hi ha contactes entre les bases de Solidaritat, de Reagrupament i d’ERC.

Apart hi ha organitzacions que treballen a camp obert i a cara desoberta per la unió, a les quals s’ha adherit l’IPECC.

L’IPECC nasqué independentista i beligerant, del Congrés de Cultura Catalana.

El primer president fou Fèlix Cucurull. El segon Maria Oleart i el tercer Enric Garriga que igual que els precedents també sóc independentista beligerant.

Això comporta un compromís, més que un risc, perquè el major perill és que les coses continuin igual, s’ha doncs d’arriscar i lluitar.

El pla A és la unitat i l’han de fer els dos partits nous. Però el pla B si falla l’A l’ha de fer tot el poble independentista i que l’IPECC fa seu.

Repartim el vot lliure independentista per circumscripcions per no perdre cap vot ni cap diputat. És una elecció lliure però sensata. No ens posem nerviosos. Als comportaments suicides aportem solucions possibles i factibles.

Junts tots els independentistes lliures, no militants de partits, podrem arribar-hi, si la unitat és forta i àmplia per totes les contrades de Catalunya. Si som decisius al Parlament de Catalunya podrem fer possible la declaració unilateral o el referèndum d’independència.

VISCA LA UNITAT INDEPENDENTISTA
VISCA CATALUNYA AMB ESTAT PROPI


Enric Garriga Trullols
President de l’IPECC

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada