diumenge, 24 d’octubre de 2010

DISCURS PRATS DE MOLLÓ

XXI Retrobament Català a Prats de Molló
84a Aniversari dels Fets de Prats de Molló

24 d’octubre de 2010
Benvolguts amics,

En el discurs de l’any passat evocava el primer referèndum celebrat a Arenys de Munt el 13 de setembre de 2009 amb un 96 per cent de vots a favor de la independència. Això s’ha estès com taca d’oli per tot Catalunya i per tot arreu el SI ha suposat sempre més del 90 per cent de vots.

Tot l’entusiasme generat era favorable al moviment popular i els partits quedaven en posició desairada. Però les eleccions autonòmiques del 28 de novembre de 2010 han canviat el missatge del poble (independentista) pel missatge dels partits (autonomista).

De què ha servit la manifestació a Barcelona del 10 de juliol amb més d’un milió i mig de persones?

Si tots aquests manifestants votessin els nous partits independentistes emergents, tindríem la possibilitat de declarar la independència l’endemà de les eleccions. Però els partits divideixen sempre el poble i ara s’hi afegeix la separació entre Reagrupament i Solidaritat.

Tots els intents per aconseguir la unitat han fracassat perquè hi ha algunes persones a les cúpules dels dos partits que fan impossible la unitat.

Encara hi hauria la possibilitat que cada un dels dos partits renunciessin a alguna de les quatre circumscripcions catalanes. Però novament passaran els terminis electorals i les coses quedaran com estan ara, ben dividits.

És per això que l’IPECC proposa que tothom voti Solidaritat a Barcelona i a Reagrupament a Tarragona, Lleida i Girona.

És una ocasió històrica que tenim els catalans per obtenir la independència. Amb l’entrada de l’estat espanyol a la Unió Europea ja no ens poden enviar els tancs ni tampoc prohibir-nos exercir el dret universal a l’autodeterminació. A més, Europa ja no està formada únicament per grans estats, sinó que s’han fet independents noves nacions més petites que Catalunya. La gent somiava amb una Europa dels pobles, però la majoria de pobles ja tenen a Europa estat propi. Catalunya té la gran oportunitat de ser un nou estat europeu i si als grans estats hi sumen cada cop més nacions que es fan independents, la Europa dels pobles serà també l’Europa dels Estats de les Nacions. Aquest el camí i està obert. Espanya hi estarà en contra, és evident. Però quan un se separa, compta només la voluntat de qui se’n va. L’altre s’ha de resignar i acceptar.

Si per culpa d’aquesta desunió entre Reagrupament i Solidaritat es frustra aquesta ocasió històrica haurem d’anotar els responsables que han fet impossible la unitat per inhabilitar-los per sempre més per cap acció política futura. Però també perquè la història recordi a les generacions futures quins han estat els culpables que han atiat la divisió i han avortat l’assoliment de la independència.

Endarrerir el referèndum és jugar amb foc perquè serà difícil que les circumstàncies siguin iguals, ja que els factors d’immigració i de minorització dels catalans a Catalunya són uns factors que creixen en contra nostra.

Tots aquells abrandats independentistes, que bramaven unitat, ara accepten resignadament que cadascú voti un dels dos partits del nou independentisme emergent. Això és dispersar els vots.

El càlcul de la mecànica electoral ja fa evident que aquesta dispersió de vot porta directament  al fracàs i els guanys seran només pels grans partits tradicionals, els de sempre.

Aquestes reflexions què tenen a veure amb l’homenatge que avui i cada any tributem a Francesc Macià davant d’aquest monument? Doncs sí, hi té molt a veure, ja que Francesc Macià fou el primer independentista que s’atreví a declarar la independència de Catalunya.

I en aquell moment no hi havia cap de les condicions favorables que tenim ara. Fou valent i hem viscut amb tot allò que ell aconseguí: la Generalitat. Vuitanta anys després continuem amb autonomia i cada cop més espoliats i vexats.

No hem avançat cap a la independència i quatre iniciatives portades al Parlament han estat rebutjades per tots els partits. Vaja gent que vam votar!

Si ara tornem a fer el mateix incorrerem en el més gran descrèdit nacional i serem culpables del més gran deshonor infligit a la memòria de Francesc Macià.

Us invito, doncs, a no dispersar el vot.

Perquè Catalunya ja fa massa temps que està colonitzada i vol ser lliure ara.

Visca Catalunya, estat europeu !

Enric Garriga Trullols
President de l’IPECC




dimarts, 12 d’octubre de 2010

DISCURS D’ENRIC GARRIGA TRULLOLS A LA LIA ROMANSCHA DE CUIRA

DISCURS D’ENRIC GARRIGA TRULLOLS
A LA LIA ROMANSCHA DE CUIRA

12 d’octubre de 2010


Senyor president,

Amics suissos, grisons i catalans,

És per nosaltres catalans un gran motiu de satisfacció visitar la vostra institució que vetlla per la conservació de la llengua romanx en el cor d’Europa.

Nosaltres els catalans, que hem patit i patim encara una política discriminatòria de la nostra llengua per part dels centralismes dels estats francès i espanyol, entenem que les llengües per molt minoritàries que siguin són un patrimoni i un tresor de la humanitat que cal conservar i fomentar el seu ús social i familiar, amb els mateixos drets que les altres llengües. Per això som molt sensibles vers les diferents llengües i cultures i una motivació del nostre viatge és veure sobre el vostre territori la vitalitat de la vostra llengua, el romanx.

D’altra banda, el confederalisme de Suïssa ha estat un model àmpliament evocat com a desig per part dels catalans que haurien volgut des de fa 300 anys per Catalunya.

L’onze de setembre de 1714 Catalunya perdia els drets nacionals amb la rendició de Barcelona després d’una heroica resistència.

Hem insistit durant tres segles trobar una fórmula com la suïssa que ens permetés viure en pau i llibertat amb els nostres veïns castellans.

El federalisme hauria estat una fórmula que haurien acceptat els catalans, però en canvi el centralisme de l’estat ha estat sempre vigent i en ocasions molt cruel i ferotge contra els catalans.

El 14 d’abril de 1931 el President de Catalunya proclamà la República Catalana com estat de la federació dels pobles d’Espanya.

L’estat refusà aquesta situació i establí a canvi la Generalitat de Catalunya.

Després, Franco suprimeix la Generalitat i estableix una forta repressió de la llengua catalana.

Restablerta la democràcia també es restableix la Generalitat, però els catalans estem privats d’avançar en el camí de la llibertat i una gran espoliació econòmica ens porta a la misèria. Espanya beneficia només les regions castellanes.

Per això ara els catalans hem abandonat la idea federalista per inviable per part d’Espanya i ara el clam majoritari és la independència.

Només un estat català evitarà que els catalans perdem la nostra llengua, la nostra cultura, el nostre patrimoni i el fruit del treball dels catalans.

Malgrat aquesta situació crítica i aquesta determinació independentista, els catalans continuem captivats pel model suís i per això som també aquí.

Visca Suïssa
Visca la llibertat dels pobles
Visca el romanx


Enric Garriga Trullols

diumenge, 3 d’octubre de 2010

DISCURS PANISSARS

DISCURS D’ENRIC GARRIGA TRULLOLS

Diumenge 3 d’octubre del 2010


Sr. Alcalde,
Regidors,


Benvolguts amics,

Som aquí novament per a commemorar la més gran victòria catalana de tota la nostra història. La més capital perquè ens hi jugavem la nostra independència.

El 1985 fou el 700 aniversari d’aquest esdeveniment i s’hi van involucrar les forces polítiques i en aquests prats de més abaix del Forn del Vidre s’aplegaren milers de persones. I l’historiador i President del Parlament de Catalunya Miquel Coll i Alentorn feu una llarga exposició històrica sota un sol abrasador.

L’IPECC que també hi participava, insistí que calia fer cada any aquesta commemoració, però ens van dir que només es feia cada 100 anys.

Malgrat això l’IPECC l’ha fet, quasi en solitari, cada any amb la col•laboració de l’Ajuntament de la Jonquera. Créiem que en ser el 25 aniversari del primer dels actes i el 725 de la Victòria, engrescaria la gent a venir, però continuem essent poquets i no hem trobat el desllorigador per incitar la nostra gent a venir a Panissars. Als catalans no els engresquen les victòries, més aviat les derrotes.

L’any passat feia menció aquí mateix dels greuges que hem patit els catalans i que finalment s’albirava un esperançador canvi promogut per la societat civil. Només feia 25 dies que s’havia celebrat el primer referèndum a Arenys de Munt, el 13 de setembre del 2009.

Darrera d’ell se’n feren molts més i els resultats eren espectaculars a favor del SÍ, del 95 per cent per amunt. Resulta sorprenent els ridículs percentatges del NO, fins i tot en la comarca del Baix Llobregat, que es considerava feu espanyol.

L’oposició havia desaparegut en forma d’abstenció. Fins i tot havien desaparegut els falangistes, els poquets que anaren a Arenys de Munt.

Avui la presència espanyolista només es manifesta a Catalunya per una minoria que penja banderes espanyoles en alguns balcons en els barris de Sarrià i Sant Gervasi de Barcelona o s’atreveix a sortir al carrer amb banderes espanyoles al recer d’una victòria esportiva del mundial de futbol.

Fixeu-vos bé en les circumstàncies favorables que tenim.

No ens poden enviar els tancs. Europa i Estats Units són oberts a les independències. No tenim pràcticament oposició interna que es manifesti. Tenim una gran massa immigrant que s’absté de votar i l’independentisme ha pujat moltíssim gràcies a Madrid i el Tribunal Constitucional.

Sí, tot això és favorable, però hi ha un gran problema, el Parlament de Catalunya, que no accepta fer referèndums i que anul•la quatre iniciatives populars per demanar la seva convocatòria. Els diputats actuals de Catalunya, no representen el desig majoritari del poble català cap a la independència. Per tant mai convocaran un referèndum ni tampoc faran una declaració unilateral d’independència.

Cal canviar aquesta situació i ara es convoquen eleccions autonòmiques el 28 de novembre quan el que caldria fer és un referèndum. Si tornem a elegir un Parlament molt similar a l’actual, el Parlament farà el mateix. Res.

Sempre ens han enredat i ara aquesta enredada tombarà l’èxit de les consultes excepte que hi hagi una unitat dels independentistes i es presenti una sola llista que representi l’independentisme de les consultes i de les noves plataformes.

L’IPECC igual que altres associacions i entitats lluita per la unitat de l’independentisme.

Però ara aflora un altre cop la divisió partidista copiada dels partits tradicionals. És molt normal que tots vulguin tenir diputats i que els agradaria que els independentistes vagin dividits i repartits en quatre o cinc partits i que no els facin ombra.

El que no és normal és que la massa majoritària dels independentistes, que no són militants de cap partit, estiguin també dividits en dos faccions.

I és dolorós i lamentable que hi hagin persones en cada facció que es dediquin a criticar acarnissadament els altres, malgrat ser tots independentistes expeditius que volen declarar la independència en la propera legislatura.

No entenc com parlar d’unitat de l’independentisme posi histèriques a moltes persones, com si fos això un crim imperdonable. He comprovat que aquesta reacció es produeix en militants de partits i també en militants de Solidaritat i Reagrupament.

En canvi la divisió s’accepta amb resignació com fet normal del catalanisme. Sabem i ens consta documentalment que hi ha oposició dins tots els partits tradicionals i també hi ha contactes entre les bases de Solidaritat, de Reagrupament i d’ERC.

Apart hi ha organitzacions que treballen a camp obert i a cara desoberta per la unió, a les quals s’ha adherit l’IPECC.

L’IPECC nasqué independentista i beligerant, del Congrés de Cultura Catalana.

El primer president fou Fèlix Cucurull. El segon Maria Oleart i el tercer Enric Garriga que igual que els precedents també sóc independentista beligerant.

Això comporta un compromís, més que un risc, perquè el major perill és que les coses continuin igual, s’ha doncs d’arriscar i lluitar.

El pla A és la unitat i l’han de fer els dos partits nous. Però el pla B si falla l’A l’ha de fer tot el poble independentista i que l’IPECC fa seu.

Repartim el vot lliure independentista per circumscripcions per no perdre cap vot ni cap diputat. És una elecció lliure però sensata. No ens posem nerviosos. Als comportaments suicides aportem solucions possibles i factibles.

Junts tots els independentistes lliures, no militants de partits, podrem arribar-hi, si la unitat és forta i àmplia per totes les contrades de Catalunya. Si som decisius al Parlament de Catalunya podrem fer possible la declaració unilateral o el referèndum d’independència.

VISCA LA UNITAT INDEPENDENTISTA
VISCA CATALUNYA AMB ESTAT PROPI


Enric Garriga Trullols
President de l’IPECC