diumenge, 19 de juliol de 1981

DISCURS D’ENRIC GARRIGA TRULLOLS. II DIADA NACIONALISTA DEL PI DE LES TRES BRANQUES

Benvolguts amics,

Agraeixo sincerament i profundament la invitació de l’Ajuntament de la Ciutat de Berga, en la persona del bon amic l’alcalde, perquè per segon cop m’ha permès de retrobar tants amics nacionalistes, de Berga i tants d’altres llocs, que estimo i admiro perquè són perseverants, forts i resistents, com la fusta dura i incorruptible d’aquest Pi de les Tres Branques.

En aquest acte comptem amb la presència de nacionalistes de tots els Països Catalans. Però també són aquí, presents amb la seva adhesió i el seu esperit, milers de catalans valents que viuen i treballen enfora de la nostra nació i que des de llunyanes terres lluitaren i continuen lluitant per les nostres llibertats nacionals.

Casals i Centres agrupen milers i milers de catalans a Europa, a Amèrica i també a Oceania els quals s’han mobilitzat novament en defensa de la pàtria catalana novament amenaçada.

Crits d’esglai. Sí. Però acompanyats d’una reacció sana i valenta en defensa de la nostra nació.

CONTINUAREM LA LLUITA, diuen els Catalans de “Mai no Morirem” d’Angulema.

ES VOL REPRIMIR LA IDENTITAT NACIONAL DE CATALUNYA, denuncien els catalans de Tolosa d’Occitània.

UN LLOC HONORABLE PER A LA NACIÓ CATALANA, demanen els catalans d’Hannover.

SOM UNA NACIÓ MÉS AL MÓN: ELS PAÏSOS CATALANS. Afirmen des de Ginebra.

VOLEM LA PAU I EL NOSTRE PATRIMONI. LA NIT JA DURA MASSA, protesten els catalans de Brussel•les.

Això només és una mostra, perquè seria llarg de transcriure tot el que diuen i tot el que fan els catalans des de fora, però ara ens interessa saber que fem els de dins i com coordinar-nos amb els de fora.

La lluita nacionalista és esgotadora pels catalans. Després de la dictadura franquista en què ens ho negaven tot, ara, ens donen un Estatut retallat que amb noves lleis posteriors intenten fer inoperant. Quan ja anàvem per feina, un nou cop traïdor ens fereix en el més íntim de la nostra identitat, negant-nos, legalment, que siguem una nació, i, per acabar-ho d’arrodonir només ens deixen exhibir la bandera catalana per estar per casa i encara en lloc secundari.

Amics – que tant cridàrem al Camp Nou – quina nació som, que ens neguen oficialment la nostra identitat i ens prohibeixen de portar la nostra bandera i les nostres reivindicacions enfora de les fronteres catalanes?

Com molt bé ja ho ha escrit i denunciat l’amic Fèlix Cucurull: som una nació sotmesa.

I així ens tracten a l’exterior amb la mateixa organització d’un estat policia que funciona enfora amb tot l’aparell franquista intacte. I això no són divagacions sinó denuncies concretes de catalans de fora.

Aquests centres i Casals que durant la Dictadura mai acceptaran col•laborar ni integrar-se a organismes espanyols a l’exterior, estan ara corrent un gran perill. Aquests reductes de resistència catalana a l’exterior estan sofrint un setge insistent i persuasiu de l’estat espanyol que els vol controlar fent-los veure que s’interessa per les nostres coses.

Error fatal! Les subvencions econòmiques són un verí d’efecte retardat però fatal. Quan aquestes minses ajudes siguin imprescindibles pels Casals Catalans l’Estat espanyol els ofegarà amb condicions per tal de forçar declaracions i conductes d’espanyolisme.

Els llibres que reben de l’Estat espanyol (ves per on) són tots escrits únicament en castellà. La cooficialitat només existeix en el paper. La cultura catalana és una varietat regional de l’espanyol. I els catalans són espanyols.

Aquests és el veritable interès de l’Estat. Es vol acabar amb la independència dels Casals i Centres Catalans a l’exterior perquè aquesta situació irrita enormement els jacobins centralistes de Madrid, aquells que ens imposen l’existència d’una nació espanyola que no ha existit mai. I principalment perquè aquestes entitats són el testimoni vivent d’una realitat nacional i alhora perquè denuncien insistentment l’estat opressor espanyol i també el francès.

Què fan els catalans a l’exterior? Viuen i treballen en el país que els acull. De forma constructiva eficaç. Els catalans s’han fet mereixedors d’un gran respecte i admiració. Veneçuela acaba de distingir un gran català August Pi i Sunyer dedicant-li una Avinguda a Caracas. Seria llarg, llarguíssim parlar de la legió de catalans que s’han guanyat aquesta gran estimació.

Quants catalans hi ha a l’exterior? Un milió? Dos milions? Ningú no ho ha esbrinat mai i serà difícil d’esbrinar. Molts catalans, a diferència de la resta d’espanyols, moltes vegades, adquireixen la ciutadania de l’estat on viuen. Però continuen guardant la nacionalitat catalana com a signe d’identitat. Aquesta nacionalitat que ningú no reconeix. Nosaltres sí que reconeixem aquests compatriotes lluitadors com a nostres, els quals des de situacions, a voltes privilegiades, ajuden decisivament la causa catalana.

Tenim infinitat de catalans, bons catalans, amb ciutadania americana, canadenca, argentina, suïssa, alemanya, sueca, noruega, belga, holandesa i àdhuc australiana, etc.

Nosaltres els catalans, que tenim els Països Catalans dividits en quatre estats, estem separats per quatre ciutadanies però tenim una sola nacionalitat: la catalana. Per tant les innombrables ciutadanies que tenen tants catalans no ens importen gens a nosaltres perquè cap d’elles és la nostra, inclosa l’espanyola i la francesa.

(L’IPECC ha fet un carnet amb la nacionalitat catalana de tants catalans que tenen tantes ciutadanies diferents. És l’únic document nacional català que tenen de la seva identitat).

Nosaltres fem nostra la resolució unànime dels catalans de fora

CONTINUAREM LLUITANT

i cridarem més fort encara:

SOM UNA NACIÓ

VISCA LA INDEPENDÈNCIA DELS PAÏSOS CATALANS!

Berga 19 de juliol de 1981

Enric Garriga Trullols