No només hem d'explicar que tenim una llengua, una història, una cultura i unes celebritats, el que s'ha de saber, és que volem la independència"
Enric Garriga és membre fundador i actual president de l'Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana, una entitat fundada el 1979, i que des de ja fa vint anys convoca anualment els Premis Josep Maria Batista i Roca que reconeixen la trajectòria de catalans residents a l'exterior i catalanòfils d'arreu. Al llarg d'aquests anys s'han reconegut més de dues-centes persones que han contribuït de forma continuada a la projecció exterior de la llengua, la cultura i la realitat dels Països Catalans.
-L'Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana convoca anualment els Premis Batista i Roca que reconeixen a persones que s'han distingit per la projecció de la cultura catalana fora de Catalunya, ja siguin catalans residents a l'exterior o catalanòfils d'arreu. Enguany ja és la XX convocatòria. Com va sorgir aquesta iniciativa?
Va sorgir en ser conscients que hi havia una sèrie de persones que vivien a l'exili o sense ser exiliats, persones que per raons diverses vivien fora de Catalunya, que per mantenir els vincles entre elles mateixes es reunien en casals i associacions diverses, que feien activitats internes però també de cara a l'exterior per a relacionar-se amb la gent que els havia acollit, feien exposicions, jocs florals, conferències, ..., i van fundar cors, esbarts i, en definitiva, promovien tot tipus d'iniciatives que donaven a conèixer la realitat catalana a l'exterior. Al mateix temps hi ha altres persones que són d'altres nacionalitats però que s'interessen per la cultura catalana, que estudien la llengua i que a més, l'acaben ensenyant, és el que en diem catalanòfils. I vèiem que no hi havia cap reconeixement a la seva tasca, no només del govern o de les institucions, ni tan sols de la societat civil. Unes persones que en uns moments molt difícils per al país, eren les úniques que tenien veu a l'exterior per a denunciar la dictadura i la repressió del règim cap a la llengua i la cultura catalanes. I vam pensar que era un acte de justícia vers aquelles persones que més s'havien distingit en la projecció de la cultura catalana.
-I com es decideixen els premiats?
Cada any es presenten les candidatures a través dels casals catalans, les associacions catalanòfiles i persones distingides amb el premi en edicions anteriors així com el propi jurat que també pot presentar una candidatura. Llavors les propostes són examinades pel jurat que n'esculleix deu cada any. Aquesta fòrmula permet que el premi tingui una major dispersió geogràfica i no es concentri en uns pocs països. Procurem no repetir candidatures en una mateixa convocatòria i si n'hi ha més d'una, l'acumulem per a l'any següent. Per exemple enguany en tenim de França i de Romania, d'Argenitna i d'Occitània, de Veneçuela, d'Euskadi, de Suïssa i d'Holanda. A més el premi pot donar-se el cas que sigui compartit entre dues persones per uns mateixos mèrits. Això vol dir que si ja portem vint convocatòries i es concedeixen deu premis en cadascuna, de persones reconegudes potser anem per les dues-centes vuit o dues-centes deu.
-El fet de donar-li el nom de Josep M. Batista i Roca suposo que és també per reconèixer la tasca i l'activisme que va desenvolupar durant el seu exili no?
Sí, perquè Batista fou una persona que no només es va dedicar a prestigiar Catalunya a l'exterior, molt especialment en la Gran Bretanya, sinó que, a més, fou professor de llengua catalana a Cambridge formant un grup de deixebles que al seu torn esdevingueren catalanòfils que també ensenyaren la llengua i la literatura. Va formar vàries generacions de catalanòfils que amb el temps s'estendrien arribant a d'altres llocs com Austràlia, per exemple.
-Vos que vau conèixer Batista i Roca, com el definiríeu?
Sí, jo el vaig conèixer. Josep Maria Batista havia promès no tornar ni a Catalunya ni a l'Estat espanyol fins a la mort de Franco. I ho va cumplir. Franco va morir el 1975 i Batista el 1978, per tant vaig conèixer-lo els darrers anys de la seva vida: molt poc temps. Era una persona elegant, era un gentleman, una persona sàvia, una persona que s'hi podia parlar i que es feia estimar. A mi em va causar una molt bona impressió. Vaig assistir a nombrosos actes que feia, a Perpinyà per exemple, i la sala estava plena, tenia un enorme poder de convocatòria. I això passava anés on anés. Coneixia molta gent perquè s'havia mogut per tota Europa en plena dictadura franquista fent contactes arreu. En canvi des de Catalunya era molt difícil accedir a aquesta gent i a través d'ell se'ns van obrir moltes portes. Fins i tot en una ocasió em va donar el fitxer dels seus contactes, encara el guardo, i ens va ser molt útil. Quan hem anat a Dinamarca o a Escòcia per exemple, hem pogut tenir relació amb aquelles persones, algunes evidentment ja són mortes. I fou gràcies als seus contactes europeus: amb intel·lectuals i amb polítics, perquè no hem d'oblidar que Batista fou Delegat de la Generalitat a Londres i delegat personal del President Companys davant el govern britànic, treballant com va poder fins i tot defensant davant dels aliats la preservació de la independència de Catalunya evitant la caiguda en mans de Franco, cosa que, com sabem, no va ser possible.
-La figura de Batista és prou reconeguda?
No és una persona massa reconeguda, de fet això passa fins i tot amb figures més destacades, com ara Jaume I, que malgrat enguany es celebri el centenari, ni des dels àmbits oficials ni tampoc popularment es fa gaire res, i a vegades ben poca cosa. Batista i Roca, a diferència del rei Jaume que tothom coneix o hauria de conèixer, no és tan popular però te certa divulgació, potser nosaltres des de l'Institut hi hem contribuït. De fet, Josep Maria Batista, en haver impulsat i col·laborat amb nombroses entitats, per exemple va fundar els Minyons de Muntanya, una entitat escolta primerenca, o altres entitats com Palestra... les persones vinculades a aquestes entitats i el mateix IPECC, en un moment donat vam confluir per a fer-li un monument en record que vam situar en el carrer del seu nom al barri de Les Corts. Un monument que serveix de punt de trobada per a dedicar-li l'homenatge que organitzem cada any.
En definitiva penso que no és una persona desconeguda, si més no entre els ambients sobiranistes i independentistes per als que Batista i Roca és una gran figura.
-Cada any es reconeixen deu personalitats, no són moltes en una mateixa convocatòria?
No, perquè són de diferents països i això és volgut, doncs volem arribar a tot arreu. I si és el cas de què coincideixen en un mateix país, procurem que almenys siguin de ciutats diferentes, per exemple enguany tenim Montserrat Aymamí que resideix a Grenoble, o a Pere Gamissans, un occità, i també en tenim a Romania, a Suïssa etc...
-Enguany entre els guardonats hi ha la filòloga bretona Marie- Claire Zimmermann, membre de l'Institut d'Estudis Catalans i que va ser la primera catedràtica de Llengua i literatura catalana de la Universitat de París-Sorbona per exemple, però entre les dues-centes personalitats que ja han rebut el premi qui més destacaríeu ?
Generalment es reconeixen persones vinculades a casals o associacions però en el cas dels catalanòfils per exemple, recordo en Josep Gulsoy de Toronto al Canadà, que s'ha dedicat a l'ensenyament i és d'origen armeni o enguany que tenim a Jana Balacciu Matei de Bucarest, que és Creu de Sant Jordi i que ha destacat per haver traduït les obres de Mercè Rodoreda, o en Kálmán Faluba, de Budapest, que fou premiat el 2004 per haver fet el diccionari català-hongarès, i també recordo a qui els darrers tres o quatre anys fou el cònsol hongarès a Barcelona, una persona que recentment ha mort, una persona que parlava i escrivia perfectament el català, que també s'havia interessat per la llengua occitana i en qui vam tenir un molt bon col·laborador.
-Els premis s'atorgaran el proper 7 de novembre a Barcelona, però en els vostres viatges també us deveu haver emportat sorpreses agradables, no?
A vegades hi ha coses que et sorprenen, recordo una ocasió que estavem a Viena i vam agafar el tren fins a Budapest i en aquesta estació ens vam trobar amb catorze o quinze persones, totes hongareses i que totes parlaven català. I per què? Doncs perquè eren deixebles de professors com en Faluba. O a Sant Petesburg que ens va passar una cosa similar, vas a la universitat convoques la classe de català i resulta que hi ha vint o vint-i-cinc persones, la majoria noies, que parlen català. I ens van presentar dues persones que, a més, feien traducció del català al rus.
-Tradicionalment, qui ha assumit la representació de la cultura catalana a l'exterior, han estat els casals catalans com ara el de Buenos Aires a l'Argentina, el de Montevideo, l'Orfeó Català de Mèxic o a Austràlia, per exemple, penseu que Catalunya està ben representada a l'exterior?
No. Catalunya no està ben representada perquè les ambaixades i els consulats espanyols no representen Catalunya. Només representen Espanya i ells entenen que Espanya és només la cultura castellana. Un model, que no diré que sigui perfecte però que és millor, és el que tenen a Bèlgica en el qual a cada ambaixada hi ha un representant de la cultura francesa i un de la cultura neederlandesa. I, d'altra banda, l'acció del govern català, tant els anteriors com l'actual, tampoc és modèlica perquè el fet d'obrir algunes delegacions a París, a Berlin, o a Nova York, està molt bé però no omple el buit enorme que hi ha. A més, hem de tenir en compte que aquests centres no tenen les competències d'Estat, es limiten a temes turístics o econòmics i en prou feines culturals. Sí que en canvi hi ha la tasca de l'Institut Ramon Llull amb una activitat cultural realment potent.
-I les activitats de difussió a l'exterior que organitza l'IPECC com son rebudes en els diferents països?
Són rebudes amb extranyesa, perquè les associacions i els casals no estan acostumats a què ningú els vagi a veure. A vegades sí que tenen alguna relació amb el govern, que els envia algun butlletí, llibres o CD's... però no tenen una relació institucional. Sovint ens diuen que nosaltres som els únics que els hem anat a veure amb una delegació prou nombrosa. És clar, que vint o trenta persones vagin a visitar un casal, sobta. Són entitats que a vegades són molt modestes, són casals petits que potser ni el govern sap que existeixen. Passa que en ocasions no tenen uns estatuts, i que un casal amb cent anys d'antiguitat no tingui uns estatuts implica que oficialment no existeixi, però és clar, això passa amb el de Buenos Aires i és una realitat que no podem oblidar.
En definitiva: que l'acció de cara enfora, mentre no siguem un estat no serà mai satisfactòria.
-Una de les activitats que ja són tradicionals, és l'acte d'homenatge al president Francesc Macià i de commemoració dels fets de Prats de Molló, que celebrareu ben aviat no?
Sí és ara a principis de novembre.
-L'any passat el discurs que hi vau fer va tenir força ressò i va ser objecte del punt de mira de la premsa nacionalista espanyola oi?
No en tinc massa constància. La veritat és que, si va ser així, no hi devíem donar cap importància i la prova és que no ho recordo. Però és evident que nosaltres no tenim pèls a la llenga i en fem molts de discursos i parlaments, perquè en fem molts d'actes cada any, com el recordatori de Prats de Molló o també l'homenatge a Companys... i tots aquests actes donen peu als parlaments. Nosaltres no ens amaguem de res i si ens volen dedicar l'atenció, allà ells...
-Com Batista i Roca us heu significat com a nacionalista i defensor de l'autodeterminació. Recordo un article a la premsa canadenca que va fer Josep Pérez, un dels guanyadors del premi Batista i Roca del 2006, on agraïa l'oportunitat que li vau donar de fer-li veure la possibilitat de què un dia es faci realitat la independència de Catalunya. És una utopia?
No. No és cap utopía. Hi ha pobles que globalment han estat en una situació molt per darrera de la nostra i en canvi han obtingut la independència i l'han aconseguit perquè han tingut la voluntat de tenir-la. Al Quebec, per exemple, es qüestionaven sobre la viabilitat del procés d'autodeterminació però no van dubtar i van plantejar un referèndum, i ja n'han fet dos. I el darrer els va venir de ben poc! Hi ha d'altres pobles com el cas de Montenegro que si bé inicialment les enquestes donaven un 25% d'afirmatius, a l'hora de la veritat, quan es va convocar el referèndum van ser el 55 %. Hi ha gent que pot pensar que és una utopía, però a l'hora de la veritat... posem un exemple, si a l'hora de dinar et donen dos plats un de bò i un de mal cuinat, tothom triarà el bò, no? Llavors si un dia has d'anar a votar per l'autonomia o per la independència triaràs el millor; falta tenir la possibilitat de triar. Totes les persones que aspiran a un millorament, a un progrés en tots els camps, ja siguin sobiranistes, autonomistes o federalistes, encara que d'aquests darrers cada cop n'hi ha menys, quan hagin de decidir acabaran triant el millor, la independència. Abans sí que era percebut com una utopía, perquè només es veia possible per la força, però ara a Europa, i és evident, un acte democràtic d'independència no pot ser reprimit per la força de les armes, no ens poden enviar els tancs. Per tant, avui és millor que mai: el dret de paraula no és un delicte, el dret a l'autodeterminació tampoc, és un dret reconegut per les Nacions Unides, no ens poden enviar els tancs, per tant ara és el millor moment. Què esperem?
-Vos que cada any també organitzeu els actes d'homenatge a Lluís Companys, què en penseu de les accions empreses per la Generalitat per a la revisió del procés?.
Penso que hem de sentir vergonya. Que trenta-tres anys després de la mort del dictador encara no haguem aconseguit rehabilitar la figura de Companys... és vergonyant. De fet, els qui haurien de tenir vergonya són els governs espanyols des de la mort de Franco, però ja veieu que no en tenen, ni gota ni mica. I en relació a Catalunya potser no l'han coneguda mai.
Però també recau sobre nosaltres per no haver sabut exigir aquesta reparació. I potser arribarà per altres iniciatives com la d'un jutge que ara vol aclarir els crims de la Guerra civil. D'acord, molt bé, potser tocarà el torn a Companys. Però si arriba, arribarà tard.
-Internacionalment s'entén Catalunya?
Evidentment hi ha gent que li parles de Catalunya i no sap ni situar- la en el mapa. Però, en canvi, tenim un avantatge: que sí que saben situar Barcelona malgrat que la situin a Espanya enlloc de a Catalunya. A partir d'aquest conèixement i també de la projecció que dóna el Barça, per posar un exemple, sí que ha arribat certa percepció de la realitat catalana.
-Un procés d'autodeterminació ha de comptar amb suports i complicitats internacionals, creieu que actualment Catalunya els tindria?
Hem de sortir a fora les accions internacionals ajuden a entendre Catalunya. Sembla que ara s'està preparant una iniciativa a Brusel·les com aquella que vam fer a Estrasburg del Tren de la llibertat que malgrat que el van prohibir s'hi va anar amb cotxe. Ens cal sortir a fora. No n'hi ha prou amb tenir guanyat un referèndum a l'interior ens cal tenir padrins a fora. Cal donar a conèixer el nostre interès en tenir un estat propi, lliure. I aquesta és una de les mancances que tenim a l'hora de la projecció exterior. No només hem d'explicar que tenim una llengua, que tenim una història, que tenim una cultura i unes celebritats, sinó que el que també hem de dir, el que s'ha de saber, és que volem la independència.
-L'Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana convoca anualment els Premis Batista i Roca que reconeixen a persones que s'han distingit per la projecció de la cultura catalana fora de Catalunya, ja siguin catalans residents a l'exterior o catalanòfils d'arreu. Enguany ja és la XX convocatòria. Com va sorgir aquesta iniciativa?
Va sorgir en ser conscients que hi havia una sèrie de persones que vivien a l'exili o sense ser exiliats, persones que per raons diverses vivien fora de Catalunya, que per mantenir els vincles entre elles mateixes es reunien en casals i associacions diverses, que feien activitats internes però també de cara a l'exterior per a relacionar-se amb la gent que els havia acollit, feien exposicions, jocs florals, conferències, ..., i van fundar cors, esbarts i, en definitiva, promovien tot tipus d'iniciatives que donaven a conèixer la realitat catalana a l'exterior. Al mateix temps hi ha altres persones que són d'altres nacionalitats però que s'interessen per la cultura catalana, que estudien la llengua i que a més, l'acaben ensenyant, és el que en diem catalanòfils. I vèiem que no hi havia cap reconeixement a la seva tasca, no només del govern o de les institucions, ni tan sols de la societat civil. Unes persones que en uns moments molt difícils per al país, eren les úniques que tenien veu a l'exterior per a denunciar la dictadura i la repressió del règim cap a la llengua i la cultura catalanes. I vam pensar que era un acte de justícia vers aquelles persones que més s'havien distingit en la projecció de la cultura catalana.
-I com es decideixen els premiats?
Cada any es presenten les candidatures a través dels casals catalans, les associacions catalanòfiles i persones distingides amb el premi en edicions anteriors així com el propi jurat que també pot presentar una candidatura. Llavors les propostes són examinades pel jurat que n'esculleix deu cada any. Aquesta fòrmula permet que el premi tingui una major dispersió geogràfica i no es concentri en uns pocs països. Procurem no repetir candidatures en una mateixa convocatòria i si n'hi ha més d'una, l'acumulem per a l'any següent. Per exemple enguany en tenim de França i de Romania, d'Argenitna i d'Occitània, de Veneçuela, d'Euskadi, de Suïssa i d'Holanda. A més el premi pot donar-se el cas que sigui compartit entre dues persones per uns mateixos mèrits. Això vol dir que si ja portem vint convocatòries i es concedeixen deu premis en cadascuna, de persones reconegudes potser anem per les dues-centes vuit o dues-centes deu.
-El fet de donar-li el nom de Josep M. Batista i Roca suposo que és també per reconèixer la tasca i l'activisme que va desenvolupar durant el seu exili no?
Sí, perquè Batista fou una persona que no només es va dedicar a prestigiar Catalunya a l'exterior, molt especialment en la Gran Bretanya, sinó que, a més, fou professor de llengua catalana a Cambridge formant un grup de deixebles que al seu torn esdevingueren catalanòfils que també ensenyaren la llengua i la literatura. Va formar vàries generacions de catalanòfils que amb el temps s'estendrien arribant a d'altres llocs com Austràlia, per exemple.
-Vos que vau conèixer Batista i Roca, com el definiríeu?
Sí, jo el vaig conèixer. Josep Maria Batista havia promès no tornar ni a Catalunya ni a l'Estat espanyol fins a la mort de Franco. I ho va cumplir. Franco va morir el 1975 i Batista el 1978, per tant vaig conèixer-lo els darrers anys de la seva vida: molt poc temps. Era una persona elegant, era un gentleman, una persona sàvia, una persona que s'hi podia parlar i que es feia estimar. A mi em va causar una molt bona impressió. Vaig assistir a nombrosos actes que feia, a Perpinyà per exemple, i la sala estava plena, tenia un enorme poder de convocatòria. I això passava anés on anés. Coneixia molta gent perquè s'havia mogut per tota Europa en plena dictadura franquista fent contactes arreu. En canvi des de Catalunya era molt difícil accedir a aquesta gent i a través d'ell se'ns van obrir moltes portes. Fins i tot en una ocasió em va donar el fitxer dels seus contactes, encara el guardo, i ens va ser molt útil. Quan hem anat a Dinamarca o a Escòcia per exemple, hem pogut tenir relació amb aquelles persones, algunes evidentment ja són mortes. I fou gràcies als seus contactes europeus: amb intel·lectuals i amb polítics, perquè no hem d'oblidar que Batista fou Delegat de la Generalitat a Londres i delegat personal del President Companys davant el govern britànic, treballant com va poder fins i tot defensant davant dels aliats la preservació de la independència de Catalunya evitant la caiguda en mans de Franco, cosa que, com sabem, no va ser possible.
-La figura de Batista és prou reconeguda?
No és una persona massa reconeguda, de fet això passa fins i tot amb figures més destacades, com ara Jaume I, que malgrat enguany es celebri el centenari, ni des dels àmbits oficials ni tampoc popularment es fa gaire res, i a vegades ben poca cosa. Batista i Roca, a diferència del rei Jaume que tothom coneix o hauria de conèixer, no és tan popular però te certa divulgació, potser nosaltres des de l'Institut hi hem contribuït. De fet, Josep Maria Batista, en haver impulsat i col·laborat amb nombroses entitats, per exemple va fundar els Minyons de Muntanya, una entitat escolta primerenca, o altres entitats com Palestra... les persones vinculades a aquestes entitats i el mateix IPECC, en un moment donat vam confluir per a fer-li un monument en record que vam situar en el carrer del seu nom al barri de Les Corts. Un monument que serveix de punt de trobada per a dedicar-li l'homenatge que organitzem cada any.
En definitiva penso que no és una persona desconeguda, si més no entre els ambients sobiranistes i independentistes per als que Batista i Roca és una gran figura.
-Cada any es reconeixen deu personalitats, no són moltes en una mateixa convocatòria?
No, perquè són de diferents països i això és volgut, doncs volem arribar a tot arreu. I si és el cas de què coincideixen en un mateix país, procurem que almenys siguin de ciutats diferentes, per exemple enguany tenim Montserrat Aymamí que resideix a Grenoble, o a Pere Gamissans, un occità, i també en tenim a Romania, a Suïssa etc...
-Enguany entre els guardonats hi ha la filòloga bretona Marie- Claire Zimmermann, membre de l'Institut d'Estudis Catalans i que va ser la primera catedràtica de Llengua i literatura catalana de la Universitat de París-Sorbona per exemple, però entre les dues-centes personalitats que ja han rebut el premi qui més destacaríeu ?
Generalment es reconeixen persones vinculades a casals o associacions però en el cas dels catalanòfils per exemple, recordo en Josep Gulsoy de Toronto al Canadà, que s'ha dedicat a l'ensenyament i és d'origen armeni o enguany que tenim a Jana Balacciu Matei de Bucarest, que és Creu de Sant Jordi i que ha destacat per haver traduït les obres de Mercè Rodoreda, o en Kálmán Faluba, de Budapest, que fou premiat el 2004 per haver fet el diccionari català-hongarès, i també recordo a qui els darrers tres o quatre anys fou el cònsol hongarès a Barcelona, una persona que recentment ha mort, una persona que parlava i escrivia perfectament el català, que també s'havia interessat per la llengua occitana i en qui vam tenir un molt bon col·laborador.
-Els premis s'atorgaran el proper 7 de novembre a Barcelona, però en els vostres viatges també us deveu haver emportat sorpreses agradables, no?
A vegades hi ha coses que et sorprenen, recordo una ocasió que estavem a Viena i vam agafar el tren fins a Budapest i en aquesta estació ens vam trobar amb catorze o quinze persones, totes hongareses i que totes parlaven català. I per què? Doncs perquè eren deixebles de professors com en Faluba. O a Sant Petesburg que ens va passar una cosa similar, vas a la universitat convoques la classe de català i resulta que hi ha vint o vint-i-cinc persones, la majoria noies, que parlen català. I ens van presentar dues persones que, a més, feien traducció del català al rus.
-Tradicionalment, qui ha assumit la representació de la cultura catalana a l'exterior, han estat els casals catalans com ara el de Buenos Aires a l'Argentina, el de Montevideo, l'Orfeó Català de Mèxic o a Austràlia, per exemple, penseu que Catalunya està ben representada a l'exterior?
No. Catalunya no està ben representada perquè les ambaixades i els consulats espanyols no representen Catalunya. Només representen Espanya i ells entenen que Espanya és només la cultura castellana. Un model, que no diré que sigui perfecte però que és millor, és el que tenen a Bèlgica en el qual a cada ambaixada hi ha un representant de la cultura francesa i un de la cultura neederlandesa. I, d'altra banda, l'acció del govern català, tant els anteriors com l'actual, tampoc és modèlica perquè el fet d'obrir algunes delegacions a París, a Berlin, o a Nova York, està molt bé però no omple el buit enorme que hi ha. A més, hem de tenir en compte que aquests centres no tenen les competències d'Estat, es limiten a temes turístics o econòmics i en prou feines culturals. Sí que en canvi hi ha la tasca de l'Institut Ramon Llull amb una activitat cultural realment potent.
-I les activitats de difussió a l'exterior que organitza l'IPECC com son rebudes en els diferents països?
Són rebudes amb extranyesa, perquè les associacions i els casals no estan acostumats a què ningú els vagi a veure. A vegades sí que tenen alguna relació amb el govern, que els envia algun butlletí, llibres o CD's... però no tenen una relació institucional. Sovint ens diuen que nosaltres som els únics que els hem anat a veure amb una delegació prou nombrosa. És clar, que vint o trenta persones vagin a visitar un casal, sobta. Són entitats que a vegades són molt modestes, són casals petits que potser ni el govern sap que existeixen. Passa que en ocasions no tenen uns estatuts, i que un casal amb cent anys d'antiguitat no tingui uns estatuts implica que oficialment no existeixi, però és clar, això passa amb el de Buenos Aires i és una realitat que no podem oblidar.
En definitiva: que l'acció de cara enfora, mentre no siguem un estat no serà mai satisfactòria.
-Una de les activitats que ja són tradicionals, és l'acte d'homenatge al president Francesc Macià i de commemoració dels fets de Prats de Molló, que celebrareu ben aviat no?
Sí és ara a principis de novembre.
-L'any passat el discurs que hi vau fer va tenir força ressò i va ser objecte del punt de mira de la premsa nacionalista espanyola oi?
No en tinc massa constància. La veritat és que, si va ser així, no hi devíem donar cap importància i la prova és que no ho recordo. Però és evident que nosaltres no tenim pèls a la llenga i en fem molts de discursos i parlaments, perquè en fem molts d'actes cada any, com el recordatori de Prats de Molló o també l'homenatge a Companys... i tots aquests actes donen peu als parlaments. Nosaltres no ens amaguem de res i si ens volen dedicar l'atenció, allà ells...
-Com Batista i Roca us heu significat com a nacionalista i defensor de l'autodeterminació. Recordo un article a la premsa canadenca que va fer Josep Pérez, un dels guanyadors del premi Batista i Roca del 2006, on agraïa l'oportunitat que li vau donar de fer-li veure la possibilitat de què un dia es faci realitat la independència de Catalunya. És una utopia?
No. No és cap utopía. Hi ha pobles que globalment han estat en una situació molt per darrera de la nostra i en canvi han obtingut la independència i l'han aconseguit perquè han tingut la voluntat de tenir-la. Al Quebec, per exemple, es qüestionaven sobre la viabilitat del procés d'autodeterminació però no van dubtar i van plantejar un referèndum, i ja n'han fet dos. I el darrer els va venir de ben poc! Hi ha d'altres pobles com el cas de Montenegro que si bé inicialment les enquestes donaven un 25% d'afirmatius, a l'hora de la veritat, quan es va convocar el referèndum van ser el 55 %. Hi ha gent que pot pensar que és una utopía, però a l'hora de la veritat... posem un exemple, si a l'hora de dinar et donen dos plats un de bò i un de mal cuinat, tothom triarà el bò, no? Llavors si un dia has d'anar a votar per l'autonomia o per la independència triaràs el millor; falta tenir la possibilitat de triar. Totes les persones que aspiran a un millorament, a un progrés en tots els camps, ja siguin sobiranistes, autonomistes o federalistes, encara que d'aquests darrers cada cop n'hi ha menys, quan hagin de decidir acabaran triant el millor, la independència. Abans sí que era percebut com una utopía, perquè només es veia possible per la força, però ara a Europa, i és evident, un acte democràtic d'independència no pot ser reprimit per la força de les armes, no ens poden enviar els tancs. Per tant, avui és millor que mai: el dret de paraula no és un delicte, el dret a l'autodeterminació tampoc, és un dret reconegut per les Nacions Unides, no ens poden enviar els tancs, per tant ara és el millor moment. Què esperem?
-Vos que cada any també organitzeu els actes d'homenatge a Lluís Companys, què en penseu de les accions empreses per la Generalitat per a la revisió del procés?.
Penso que hem de sentir vergonya. Que trenta-tres anys després de la mort del dictador encara no haguem aconseguit rehabilitar la figura de Companys... és vergonyant. De fet, els qui haurien de tenir vergonya són els governs espanyols des de la mort de Franco, però ja veieu que no en tenen, ni gota ni mica. I en relació a Catalunya potser no l'han coneguda mai.
Però també recau sobre nosaltres per no haver sabut exigir aquesta reparació. I potser arribarà per altres iniciatives com la d'un jutge que ara vol aclarir els crims de la Guerra civil. D'acord, molt bé, potser tocarà el torn a Companys. Però si arriba, arribarà tard.
-Internacionalment s'entén Catalunya?
Evidentment hi ha gent que li parles de Catalunya i no sap ni situar- la en el mapa. Però, en canvi, tenim un avantatge: que sí que saben situar Barcelona malgrat que la situin a Espanya enlloc de a Catalunya. A partir d'aquest conèixement i també de la projecció que dóna el Barça, per posar un exemple, sí que ha arribat certa percepció de la realitat catalana.
-Un procés d'autodeterminació ha de comptar amb suports i complicitats internacionals, creieu que actualment Catalunya els tindria?
Hem de sortir a fora les accions internacionals ajuden a entendre Catalunya. Sembla que ara s'està preparant una iniciativa a Brusel·les com aquella que vam fer a Estrasburg del Tren de la llibertat que malgrat que el van prohibir s'hi va anar amb cotxe. Ens cal sortir a fora. No n'hi ha prou amb tenir guanyat un referèndum a l'interior ens cal tenir padrins a fora. Cal donar a conèixer el nostre interès en tenir un estat propi, lliure. I aquesta és una de les mancances que tenim a l'hora de la projecció exterior. No només hem d'explicar que tenim una llengua, que tenim una història, que tenim una cultura i unes celebritats, sinó que el que també hem de dir, el que s'ha de saber, és que volem la independència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada