DISCURS D’ENRIC GARRIGA
Diumenge, 21 de febrer de 2010
Senyor alcalde,
amics tots,
Novament donem gràcies a l’Ajuntament d’Arbúcies per acollir-nos amb la finalitat de continuar les commemoracions bianuals de la Victòria d’Arbúcies del 13 de gener del 1714. Aquesta d’avui és la novena, per tant fa 18 anys que va començar i que es va posar la placa al lloc del combat.
I novament hem de repetir el mateix de fa 4 anys i el mateix que fa dos anys: els catalans continuem en el Mur de les Lamentacions.
El que era preocupant fa dos anys, l’Estatut d’Autonomia, amenaçat pel Tribunal Constitucional, ara ja és tragicòmic. Perquè els que no tenen vergonya són ells.
D’altra banda vaig proposar fer referèndums d’autodeterminació d’Escòcia, Flandes, Euskadi i Catalunya el mateix dia. Continuo creient que era una bona idea, però ells en tenen de més bones i per ara aquesta idea ja és obsoleta. Euskadi el tenen dominat, Escòcia no té majoria, Flandes no es decideix i Catalunya ha optat per les consultes sense repercussió o valor legal.
No seré jo que vingui a desautoritzar les consultes, ja que tenen un valor moral molt gran que hauria de fer repensar les actituds dels nostres polítics i d’altra part descobreix al món exterior l’existència d’un poble que declara voler ser lliure i independent.
La política d’un poble oprimit i pacífic com el nostre sempre ha valorat els avenços culturals i també els polítics. Però de cara l’autodeterminació sempre ha pensat o que és impossible o que és molt difícil i perillós o que no tenim sortida legal o full de ruta per aconseguir-ho.
Per tant per sortir del pou necessitem una escala i en canvi ens donen o ens prenem un tamboret i ja creiem que som més amunt, però encara som dins el pou.
L’escala per arribar a sortir del pou és el Parlament, però l’actual no ens serveix ja que per dues vegades ens ha refusat dues demandes per fer un referèndum.
Una via alternativa eren els ajuntaments. Però aquí és l’estat que els priva de fer-ho ells i també es priva de facilitar locals, el cens i l’organització.
Tot això fa que les consultes siguin un mer divertiment social. Però malgrat això el poble no es desmobilitza i organitza ell sol les consultes.
Aquesta resignació popular resulta ara que ha estat gratuïta i equivocada ja que les normes que diuen que priven els ajuntaments de cedir locals, cens i organització no existeixen i per tant els ajuntaments els poden fer legalment. És la pròpia Judicatura de Madrid qui ho ha dit.
Diumenge vinent es farà la tercera jornada de consultes segons el sistema usual. Hi veurem resultats aclaparadors del SÍ. El 25 d’abril un altre cop més hi haurà una altra tanda de consultes. També es farà a Barcelona i potser Tarragona i un cop fet, què? Doncs que es faran les eleccions al Parlament de Catalunya i pensa guanyar CDC que és un partit que ells diuen que no han fet mai enfadar Espanya i per tant no faran mai cap referèndum perquè això faria enfadar molt als espanyols. D’altra banda segons m’ha escrit personalment Artur Mas, no vol portar Catalunya a una nova derrota.
Li vaig proposar que fes almenys un referèndum a l’interior del partit per saber si els militants són favorables a la independència. I també s’hi oposa.
D’altra banda els socialistes aquesta setmana han fet callar el seu grup catalanista que vol un grup propi a les Corts de Madrid, deslligat del PSOE.
Aquests dos partits volen obtenir la majoria i els dos descarten demanar la independència.
Per tant tornarem a invalidar el Parlament perquè declari la independència. També es negaran a fer un referèndum perquè tenen por que guanyi.
Com s’ha de fer i com s’ha de dir que amb els resultats obtinguts a les consultes fins ara està totalment assegurat que el SÍ seria aclaparadorament majoritari?
Fem números. La Unió Europea en el cas de Montenegro fixà les condicions per la independència. Havia de votar com a mínim el 50 per cent del cens i hi havia d’haver un 55 per cent de SÍ. Si fem números veiem que amb un 27,50 per cent de SÍ es pot obtenir la independència (50x55%=27,5%).
Segons els resultats de les votacions, a Catalunya la participació va entre el 45 per cent i el 70 per cent del cens.
Per tant el 55 per cent de SIS necessaris per guanyar segons la participació en relació al cens és:
- Amb una participació del 60% cal 33% de SÍS (27% NO)
- Amb una participació del 65% cal 35% de SÍS (30% NO)
- Amb una participació del 70% cal 38% de SÍS (32% NO)
- Amb una participació del 80% cal 44% de SÍS (36% NO)
- Amb una participació del 85% cal 46% de SÍS (39% NO)
Veiem en els resultats de les consultes realitzades que la participació i els SÍS són pràcticament iguals en un 95% i que en relació al cens va del 24 al 46% de participació.
Si fem la mitjana entre el màxim (46) i el mínim (24) dóna 35% del cens que vota si.
Si les votacions fossin del 46% del cens com a Osona es guanyaria encara que la participació fos del 85% del cens perquè el 55% del 85% és 46% de SÍS.
Però és totalment improbable que voti el 85%. O sigui que tindríem segura la victòria.
Pel contrari si les votacions fossin de la mitjana del 35% de SÍS es guanyaria també amb un 65% de participació perquè el 55% de 65% és 35% de SÍS.
Però en els càlculs de la consulta hi ha un error gros que no es podrà cometre en un referèndum formal. No podran votar els joves menors de 18 anys ni els immigrants sense papers. Això representa un augment del 10% del cens i en canvi d’aquests dos col·lectius només ha votat un dos per cent.
Ara, doncs, afegiu un 10% en els resultats anteriors i es veu que que en tots els casos de participació la victòria del SÍ està assegurada, tant si vota el 50 per cent com el 85 per cent del cens.
Ja tenim, doncs, de sobres la proporció de vots de SÍ que calen per guanyar. En un referèndum amb tots els requisits obtindrem uns resultats molt per sobre dels de Montenegro.
D’altra banda hi ha una altra manera de veure la victòria sense els números anteriors. Actualment la suma de CDC, d’ERC i ICV fa majoria absoluta i tots votaran SÍ. Però també molts socialistes s’hi afegiran si veuen que la cosa va de veres. I estic segur que hi haurà una abstenció significativa. Ja tenim guanyada la partida amb els SÍS obtinguts, però encara n’hi haurien més en un referèndum general.
Per tant el problema no és Madrid, ni el PP, ni els socialistes. El problema són els polítics catalans que es diuen catalanistes.
A les eleccions del novembre podem canviar el sentit de la trajectòria política catalana.
Espero que el poble català no afluixi i vegi les coses clares. La victòria és nostra.
Visca Catalunya. Estat propi.
Enric Garriga Trullols
I novament hem de repetir el mateix de fa 4 anys i el mateix que fa dos anys: els catalans continuem en el Mur de les Lamentacions.
El que era preocupant fa dos anys, l’Estatut d’Autonomia, amenaçat pel Tribunal Constitucional, ara ja és tragicòmic. Perquè els que no tenen vergonya són ells.
D’altra banda vaig proposar fer referèndums d’autodeterminació d’Escòcia, Flandes, Euskadi i Catalunya el mateix dia. Continuo creient que era una bona idea, però ells en tenen de més bones i per ara aquesta idea ja és obsoleta. Euskadi el tenen dominat, Escòcia no té majoria, Flandes no es decideix i Catalunya ha optat per les consultes sense repercussió o valor legal.
No seré jo que vingui a desautoritzar les consultes, ja que tenen un valor moral molt gran que hauria de fer repensar les actituds dels nostres polítics i d’altra part descobreix al món exterior l’existència d’un poble que declara voler ser lliure i independent.
La política d’un poble oprimit i pacífic com el nostre sempre ha valorat els avenços culturals i també els polítics. Però de cara l’autodeterminació sempre ha pensat o que és impossible o que és molt difícil i perillós o que no tenim sortida legal o full de ruta per aconseguir-ho.
Per tant per sortir del pou necessitem una escala i en canvi ens donen o ens prenem un tamboret i ja creiem que som més amunt, però encara som dins el pou.
L’escala per arribar a sortir del pou és el Parlament, però l’actual no ens serveix ja que per dues vegades ens ha refusat dues demandes per fer un referèndum.
Una via alternativa eren els ajuntaments. Però aquí és l’estat que els priva de fer-ho ells i també es priva de facilitar locals, el cens i l’organització.
Tot això fa que les consultes siguin un mer divertiment social. Però malgrat això el poble no es desmobilitza i organitza ell sol les consultes.
Aquesta resignació popular resulta ara que ha estat gratuïta i equivocada ja que les normes que diuen que priven els ajuntaments de cedir locals, cens i organització no existeixen i per tant els ajuntaments els poden fer legalment. És la pròpia Judicatura de Madrid qui ho ha dit.
Diumenge vinent es farà la tercera jornada de consultes segons el sistema usual. Hi veurem resultats aclaparadors del SÍ. El 25 d’abril un altre cop més hi haurà una altra tanda de consultes. També es farà a Barcelona i potser Tarragona i un cop fet, què? Doncs que es faran les eleccions al Parlament de Catalunya i pensa guanyar CDC que és un partit que ells diuen que no han fet mai enfadar Espanya i per tant no faran mai cap referèndum perquè això faria enfadar molt als espanyols. D’altra banda segons m’ha escrit personalment Artur Mas, no vol portar Catalunya a una nova derrota.
Li vaig proposar que fes almenys un referèndum a l’interior del partit per saber si els militants són favorables a la independència. I també s’hi oposa.
D’altra banda els socialistes aquesta setmana han fet callar el seu grup catalanista que vol un grup propi a les Corts de Madrid, deslligat del PSOE.
Aquests dos partits volen obtenir la majoria i els dos descarten demanar la independència.
Per tant tornarem a invalidar el Parlament perquè declari la independència. També es negaran a fer un referèndum perquè tenen por que guanyi.
Com s’ha de fer i com s’ha de dir que amb els resultats obtinguts a les consultes fins ara està totalment assegurat que el SÍ seria aclaparadorament majoritari?
Fem números. La Unió Europea en el cas de Montenegro fixà les condicions per la independència. Havia de votar com a mínim el 50 per cent del cens i hi havia d’haver un 55 per cent de SÍ. Si fem números veiem que amb un 27,50 per cent de SÍ es pot obtenir la independència (50x55%=27,5%).
Segons els resultats de les votacions, a Catalunya la participació va entre el 45 per cent i el 70 per cent del cens.
Per tant el 55 per cent de SIS necessaris per guanyar segons la participació en relació al cens és:
- Amb una participació del 60% cal 33% de SÍS (27% NO)
- Amb una participació del 65% cal 35% de SÍS (30% NO)
- Amb una participació del 70% cal 38% de SÍS (32% NO)
- Amb una participació del 80% cal 44% de SÍS (36% NO)
- Amb una participació del 85% cal 46% de SÍS (39% NO)
Veiem en els resultats de les consultes realitzades que la participació i els SÍS són pràcticament iguals en un 95% i que en relació al cens va del 24 al 46% de participació.
Si fem la mitjana entre el màxim (46) i el mínim (24) dóna 35% del cens que vota si.
Si les votacions fossin del 46% del cens com a Osona es guanyaria encara que la participació fos del 85% del cens perquè el 55% del 85% és 46% de SÍS.
Però és totalment improbable que voti el 85%. O sigui que tindríem segura la victòria.
Pel contrari si les votacions fossin de la mitjana del 35% de SÍS es guanyaria també amb un 65% de participació perquè el 55% de 65% és 35% de SÍS.
Però en els càlculs de la consulta hi ha un error gros que no es podrà cometre en un referèndum formal. No podran votar els joves menors de 18 anys ni els immigrants sense papers. Això representa un augment del 10% del cens i en canvi d’aquests dos col·lectius només ha votat un dos per cent.
Ara, doncs, afegiu un 10% en els resultats anteriors i es veu que que en tots els casos de participació la victòria del SÍ està assegurada, tant si vota el 50 per cent com el 85 per cent del cens.
Ja tenim, doncs, de sobres la proporció de vots de SÍ que calen per guanyar. En un referèndum amb tots els requisits obtindrem uns resultats molt per sobre dels de Montenegro.
D’altra banda hi ha una altra manera de veure la victòria sense els números anteriors. Actualment la suma de CDC, d’ERC i ICV fa majoria absoluta i tots votaran SÍ. Però també molts socialistes s’hi afegiran si veuen que la cosa va de veres. I estic segur que hi haurà una abstenció significativa. Ja tenim guanyada la partida amb els SÍS obtinguts, però encara n’hi haurien més en un referèndum general.
Per tant el problema no és Madrid, ni el PP, ni els socialistes. El problema són els polítics catalans que es diuen catalanistes.
A les eleccions del novembre podem canviar el sentit de la trajectòria política catalana.
Espero que el poble català no afluixi i vegi les coses clares. La victòria és nostra.
Visca Catalunya. Estat propi.
Enric Garriga Trullols
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada