CARTA D'ENRIC GARRIGA TRULLOLS AL CUSC, EMILI BOIX, VANESSA BRETXA I JOSEFINA CARRERAS

CUSC
Sr. Emili Boix
Sra. Vanessa Bretxa
Sra. Josefina Carreras


Benvolgut/Benvolgudes,

He llegit al diari ARA del 29 de gener del 2011 un article titulat "Les llengües dels catalans" que alhora és una "carta oberta a la nova Directora de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, Yvonne Griley".

Crec que l’exposició de la situació de la llengua catalana que fan els tres autors de l’article és correcta i ben sabuda per la Directora de Política Lingüística i per tots o quasi tots els catalans.

Pel que fa a la situació de monopoli de la llengua castellana, producte d’una imposició de 300 anys (que encara persisteix amb molta força) el fet de conèixer aquesta situació de domini sobre el català no significa que hem de continuar acceptant que continui subordinat al castellà per sempre, ja que m’ho fa sospitar la seva frase "Reconèixer el rol del castellà". Ara per ara el rol del castellà és devorar el català inexorablement. Sempre la llengua forta es menja la llengua feble. Aquí s’amaga la paraula "bilingüisme" malgrat que en l’article vostès repeteixen que la situació òptima és un país plurilingüe i demanen la impulsió del multilingüisme.

Però vostès, que titulen l’article " Les llengües dels catalans" s'obliden (o no saben) que Catalunya només té dues llengües territorials: el català i l'occità les quals són oficials a Catalunya i que no són llengües d'imposició estrangera, com el castellà, que gaudeix de la situació prepotent d'oficial i imposada.

Això ho sap perfectament la Directora de Política Lingüística que té com a missió d'aquesta legislatura el desplegament de l'oficialitat de la Llei de l'Occità, aprovada el 22 de setembre del 2010 i proclamada per l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 2006.

Com vostès diuen "el català és la llengua més feble" (i encara més l'occità) i la seva conclusió és que Catalunya necessita un estat propi (atès que l'estat propici no existeix).

Amb això coincideixen amb el lingüista Albert Pla Nualart (que sap què és l'occità) que en un article publicat també a l'ARA, dos dies després (30 de gener) titulat "El regust amarg del cafè irlandès" diu "si tenir un estat és l'única manera de salvar la nació, tenir una llengua és l'única manera de salvar el català.

Afegeix que tenir una llengua no s’oposa al fet que el poliglotisme sigui necessari en el cas dels catalans.

En canvi "el bilingüisme és l'altre camí que ha seguit l’irlandès a Irlanda, que a causa de no haver baixat mai del tren del bilingüisme, l’irlandès s'ha anat fonent fins a convertir-se en una realitat folklòrica".

Tal com diu Albert Pla Nualart "la mentida més gran és dir que el català i el castellà conviuen en una bucòlica relació i que aquesta relació és possible i desitjable, ja que només serveix de coartada perquè la llengua forta devori el català”.

En el combat per la defensa de la llengua hi hem de ser tots, però no siguem ingenus.


Ben cordialment,

Enric Garriga Trullols
President IPECC

IPECC - Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana
Hotel Entitats. Providència, 42
08024 BARCELONA
Tel.  93.213.76.48
www.ipecc.cat

DISCURS D’ENRIC GARRIGA TRULLOLS A BUDAPEST

Sr. László Duba d’Assumptes Culturals de l’Ajuntament
Senyora Adrienn Magyar de Relacions Exteriors de l’Ajuntament
Amics hongaresos
Amics catalans

Per tercer cop l’IPECC està present en aquest lloc històric que recorda la presència dels catalans el 1686 en la defensa de Buda. El primer cop fou el 1998 i el segon el 2002.

Però les relacions històriques ja venien de lluny. Fa més de 800 anys una catalana es casà el 1196 amb Emeric II d’Hongria i fou reina d’Hongria i els catalans tinguérem una reina hongaresa amb Violant d’Hongria, casada amb Jaume I, el 1235.

La història de l’humanitat és una pugna constant entre els pobles que volen viure lliures i els pobles que volen dominar els altres.

Per això Catalunya lliure ajudà a Hongria a ser lliure en contra del setge turc de Buda, el 1686.

Després, el 1714, Catalunya perdé les seves llibertats i la seva independència i portem 300 anys reclamant la independència perquè no se’ns reconeixen els drets nacionals i culturals. La confederació Austro-Hongaresa i la confederació Catalano-Aragonesa s’anticiparen a l’actual Unió Europea, però amb molta més llibertat nacional dels pobles. A la Unió Europea encara és difícil obtenir la independència dels estats unitaris que la formen.

Catalunya ha demostrat amb referèndums municipals que està determinada a obtenir la independència dintre de la Unió Europea.

Aleshores ens retrobarem junts un altre cop Catalunya i Hongria, a la qual també se li ha de reconèixer el dret d’unió amb els territoris hongaresos que perdé per qüestions  polítiques.

Altres territoris nacionals europeus, com ara País Basc, Flandes i Escòcia, també es volen constituir en estat propi, però Catalunya és la que té més consens social independentista i per lògica hauria de ser el primer nou estat a obtenir la independència. Només per raons polítiques es pot impedir, ja que per la força de les armes ja no es pot privar a cap poble el seu dret a l’autodeterminació.

Desitjo que Europa sigui sensible a aquest dret universal, proclamat per la ONU, i la llibertat dels pobles sigui un fet natural i pacífic.

Visca Hongria!
Visca Catalunya!

Enric Garriga Trullols
President de l’IPECC

DISCURS XXII PREMIS BATISTA I ROCA

XXII PREMIS BATISTA I ROCA
DISCURS D’ENRIC GARRIGA TRULLOLS
12 de novembre de 2010

Excm. Sr. Diputat de Renania (Alemanya),
Sra. Presidenta Germanor Barcelona-Colònia,
Sr. Primer Tinent Alcalde de Vic,
Senyores i senyors guardonats,
Senyores i senyors, amics tots,

Com a president de l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana em plau expressar la més cordial salutació a tots els premiats catalans i catalanòfils residents a l’exterior dels Països Catalans, que hem guardonat en aquesta XXIIa edició dels Premis Josep M. Batista i Roca.

Durant aquesta trajectòria de 22 anys, s’han guardonat 220 persones de tot el món, sense afegir els premis conjunts, compartits per dues persones.

Però també, hi hagut moltes altres coses entre les quals canvis de governs i per tant de la situació política que també afecta a la relació entre l’IPECC i el Govern de Catalunya.

En aquests actes sempre he realitzat una anàlisi política, amb un posicionament independentista, perquè la situació cultural, lingüística, i econòmica de Catalunya ha estat i continua essent crítica amb una forta tendència a agreujar-se cada any més, per tant l’única solució als nostres problemes nacionals és la independència. Aquest posicionament de l’IPECC ja ve des de l’origen i el primer president Fèlix Cucurull fou un significat intel•lectual independentista.

Però això no és tot, ara ha vingut un nou factor a pertorbar el normal desplegament dels premis Batista i Roca i és la crisi econòmica amb la tendència generalitzada de no estirar més el braç que la màniga, o sigui estalviar, fins i tot per part dels menys afectats.

Preveient tot això, l’IPECC havia ideat fer el lliurament dels premis en un altre marc més popular i institucional com seria el Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona o el Saló del Tinell dels comtes-reis de Barcelona. En el primer cas hi ha hagut un diàleg de sords amb excuses com qui faria de presentador per part de l’Ajuntament ja que no pot ser un membre de l’oposició municipal. L’IPECC era obert a qualsevol solució però finalment ens digueren que els divendres el Saló de Cent era dedicat exclusivament a celebrar casaments. I per arribar a aquest punt han calgut més de nou mesos. Pel que fa al Saló del Tinell, està ocupat per una exposició. Bé, finalment es fa en el mateix format. Hem canviat d’hotel per una raó de reserva, però dins el mateix grup d’Hotels Catalònia. I el resultat és a la vista. Ha disminuit l’assistència un 30 per cent dels altres anys, malgrat la publicitat i l’ajustament de preus.

No sabem quan durarà la crisi ni quin tractament oficial tindrà l’IPECC després de les eleccions que es faran a Catalunya el 28 de novembre de 2010, o sigui d’aquí a 16 dies.

Nosaltres no voldríem que aquesta sigui la darrera edició dels premis però l’economia ens condiciona. Seguirem amb l’intent de canvi de marc dels premis. Potser les eleccions municipals del mes de maig portaran un govern municipal més sensible a la nostra petició.

El 1987 es féu el primer lliurament de premis, presidit per l’Hble. Joan Guitart que era Conseller Cultura. Des d’aleshores han presidit aquestes 22 edicions diferents personalitats fins arribar a l’any passat, que fou presidit per Carles Móra, alcalde d’Arenys de Munt.  I això un cop més, fou un símbol de l’actualitat catalanista. Feia només 23 dies que es féu a Arenys de Munt un referèndum local orquestrat per la societat civil i amb el vist-i-plau de l’Ajuntament, que donà un 96% de vots favorables a la independència. Era conseqüent, doncs, invitar l’alcalde d’Arenys de Munt, per significar el nou rumb de la política popular catalana, rumb que fou refrendat en les successives consultes fetes a més de la meitat de Catalunya que demostren que la independència havia aflorat satisfactòriament a Catalunya.

El poble està madur per votar independentisme en un referèndum. Però el Parlament no ho està per convocar-ho. I la dinàmica electoral ens ofereix unes eleccions enlloc d’un referèndum. La qual cosa comporta algunes conseqüències greus. Perdre vots independentistes que van a partits no independentistes. Divisió greu entre independentistes i també retarden la solució independentista quatre anys més o indefinidament.

Aquestes eleccions són un parany per l’independentisme. La divisió independentista encara l’agreuja més. El perill major és que la força acumulada de l’independentisme s’acabi esbravant amb propostes immobilistes.

Tots els terminis han passat per trobar una entesa dels independentistes per evitar la dispersió de vots, però encara hi ha solucions possibles si hi ha pressió o voluntat. L’IPECC brindava la idea d’adjudicar circumscripcions a cadascun dels dos partits separats però no hi ha hagut voluntat d’aplicar-ho.

Des de fa 300 anys estem obstinats en catalanitzar o reformar Espanya, o que ens acceptin com som dins una Espanya federal. Ara ja estem desencantats, segurs que Espanya no accedirà mai a satisfer les demandes de Catalunya i que ara les circumstàncies europees i mundials són favorables com mai abans, a la independència de les nacions i enlloc de fer pinya anem separats.

Fa més de 130 anys que Maragall digué ADÉU ESPANYA. Portem molt retard. Ara ja no tenim cap excusa per continuar colonitzats per Espanya. Els polítics que resultin elegits en les properes eleccions haurien d’evitar opcions continuistes per evitar la frustració, desil•lusió, resignació i melancolia. Si no ho fan, la necessitat s’imposarà tard o d’hora. Per tant, cal estalviar aquest gran patiment als nostre poble i així guanyarem temps i la llibertat.

Les persones guardonades enguany amb els premis Josep M. Batista i Roca mereixen molt més reconeixement de Catalunya i dels estaments oficials i acadèmics que les que l’IPECC els ofereix amb aquest senzill acte de reconeixement.

Només cal llegir les biografies dels guardonats per adonar-se de la tasca intensa i continuada que han fet per Catalunya i la seva projecció exterior, vosaltres heu omplert de contingut les precàries relacions exteriors catalanes a nivell institucional. Hi ho heu fet amb competència a partir de la vostra preparació universitària, intel•lectual i d’amor cap a Catalunya i la seva llengua i cultura.

Catalans i catalanòfils compartim junts aquest neguit de valorar, propagar i defensar els valors d’una cultura que ha resistit els embats continuats dels estats francès i espanyol per anorrear-la. Gràcies a tots vosaltres.

Visca Catalunya, independent

DISCURS PRATS DE MOLLÓ

XXI Retrobament Català a Prats de Molló
84a Aniversari dels Fets de Prats de Molló

24 d’octubre de 2010

Benvolguts amics,

En el discurs de l’any passat evocava el primer referèndum celebrat a Arenys de Munt el 13 de setembre de 2009 amb un 96 per cent de vots a favor de la independència. Això s’ha estès com taca d’oli per tot Catalunya i per tot arreu el SI ha suposat sempre més del 90 per cent de vots.

Tot l’entusiasme generat era favorable al moviment popular i els partits quedaven en posició desairada. Però les eleccions autonòmiques del 28 de novembre de 2010 han canviat el missatge del poble (independentista) pel missatge dels partits (autonomista).

De què ha servit la manifestació a Barcelona del 10 de juliol amb més d’un milió i mig de persones?

Si tots aquests manifestants votessin els nous partits independentistes emergents, tindríem la possibilitat de declarar la independència l’endemà de les eleccions. Però els partits divideixen sempre el poble i ara s’hi afegeix la separació entre Reagrupament i Solidaritat.

Tots els intents per aconseguir la unitat han fracassat perquè hi ha algunes persones a les cúpules dels dos partits que fan impossible la unitat.

Encara hi hauria la possibilitat que cada un dels dos partits renunciessin a alguna de les quatre circumscripcions catalanes. Però novament passaran els terminis electorals i les coses quedaran com estan ara, ben dividits.

És per això que l’IPECC proposa que tothom voti Solidaritat a Barcelona i a Reagrupament a Tarragona, Lleida i Girona.

És una ocasió històrica que tenim els catalans per obtenir la independència. Amb l’entrada de l’estat espanyol a la Unió Europea ja no ens poden enviar els tancs ni tampoc prohibir-nos exercir el dret universal a l’autodeterminació. A més, Europa ja no està formada únicament per grans estats, sinó que s’han fet independents noves nacions més petites que Catalunya. La gent somiava amb una Europa dels pobles, però la majoria de pobles ja tenen a Europa estat propi. Catalunya té la gran oportunitat de ser un nou estat europeu i si als grans estats hi sumen cada cop més nacions que es fan independents, la Europa dels pobles serà també l’Europa dels Estats de les Nacions. Aquest el camí i està obert. Espanya hi estarà en contra, és evident. Però quan un se separa, compta només la voluntat de qui se’n va. L’altre s’ha de resignar i acceptar.

Si per culpa d’aquesta desunió entre Reagrupament i Solidaritat es frustra aquesta ocasió històrica haurem d’anotar els responsables que han fet impossible la unitat per inhabilitar-los per sempre més per cap acció política futura. Però també perquè la història recordi a les generacions futures quins han estat els culpables que han atiat la divisió i han avortat l’assoliment de la independència.

Endarrerir el referèndum és jugar amb foc perquè serà difícil que les circumstàncies siguin iguals, ja que els factors d’immigració i de minorització dels catalans a Catalunya són uns factors que creixen en contra nostra.

Tots aquells abrandats independentistes, que bramaven unitat, ara accepten resignadament que cadascú voti un dels dos partits del nou independentisme emergent. Això és dispersar els vots.

El càlcul de la mecànica electoral ja fa evident que aquesta dispersió de vot porta directament  al fracàs i els guanys seran només pels grans partits tradicionals, els de sempre.

Aquestes reflexions què tenen a veure amb l’homenatge que avui i cada any tributem a Francesc Macià davant d’aquest monument? Doncs sí, hi té molt a veure, ja que Francesc Macià fou el primer independentista que s’atreví a declarar la independència de Catalunya.

I en aquell moment no hi havia cap de les condicions favorables que tenim ara. Fou valent i hem viscut amb tot allò que ell aconseguí: la Generalitat. Vuitanta anys després continuem amb autonomia i cada cop més espoliats i vexats.

No hem avançat cap a la independència i quatre iniciatives portades al Parlament han estat rebutjades per tots els partits. Vaja gent que vam votar!

Si ara tornem a fer el mateix incorrerem en el més gran descrèdit nacional i serem culpables del més gran deshonor infligit a la memòria de Francesc Macià.

Us invito, doncs, a no dispersar el vot.

Perquè Catalunya ja fa massa temps que està colonitzada i vol ser lliure ara.

Visca Catalunya, estat europeu !

Enric Garriga Trullols
President de l’IPECC

DISCURS D’ENRIC GARRIGA TRULLOLS A LA LIA ROMANSCHA DE CUIRA

DISCURS D’ENRIC GARRIGA TRULLOLS
A LA LIA ROMANSCHA DE CUIRA

12 d’octubre de 2010


Senyor president,

Amics suissos, grisons i catalans,

És per nosaltres catalans un gran motiu de satisfacció visitar la vostra institució que vetlla per la conservació de la llengua romanx en el cor d’Europa.

Nosaltres els catalans, que hem patit i patim encara una política discriminatòria de la nostra llengua per part dels centralismes dels estats francès i espanyol, entenem que les llengües per molt minoritàries que siguin són un patrimoni i un tresor de la humanitat que cal conservar i fomentar el seu ús social i familiar, amb els mateixos drets que les altres llengües. Per això som molt sensibles vers les diferents llengües i cultures i una motivació del nostre viatge és veure sobre el vostre territori la vitalitat de la vostra llengua, el romanx.

D’altra banda, el confederalisme de Suïssa ha estat un model àmpliament evocat com a desig per part dels catalans que haurien volgut des de fa 300 anys per Catalunya.

L’onze de setembre de 1714 Catalunya perdia els drets nacionals amb la rendició de Barcelona després d’una heroica resistència.

Hem insistit durant tres segles trobar una fórmula com la suïssa que ens permetés viure en pau i llibertat amb els nostres veïns castellans.

El federalisme hauria estat una fórmula que haurien acceptat els catalans, però en canvi el centralisme de l’estat ha estat sempre vigent i en ocasions molt cruel i ferotge contra els catalans.

El 14 d’abril de 1931 el President de Catalunya proclamà la República Catalana com estat de la federació dels pobles d’Espanya.

L’estat refusà aquesta situació i establí a canvi la Generalitat de Catalunya.

Després, Franco suprimeix la Generalitat i estableix una forta repressió de la llengua catalana.

Restablerta la democràcia també es restableix la Generalitat, però els catalans estem privats d’avançar en el camí de la llibertat i una gran espoliació econòmica ens porta a la misèria. Espanya beneficia només les regions castellanes.

Per això ara els catalans hem abandonat la idea federalista per inviable per part d’Espanya i ara el clam majoritari és la independència.

Només un estat català evitarà que els catalans perdem la nostra llengua, la nostra cultura, el nostre patrimoni i el fruit del treball dels catalans.

Malgrat aquesta situació crítica i aquesta determinació independentista, els catalans continuem captivats pel model suís i per això som també aquí.

Visca Suïssa
Visca la llibertat dels pobles
Visca el romanx


Enric Garriga Trullols

DISCURS PANISSARS

DISCURS D’ENRIC GARRIGA TRULLOLS

Diumenge 3 d’octubre del 2010

Sr. Alcalde,
Regidors,


Benvolguts amics,

Som aquí novament per a commemorar la més gran victòria catalana de tota la nostra història. La més capital perquè ens hi jugavem la nostra independència.

El 1985 fou el 700 aniversari d’aquest esdeveniment i s’hi van involucrar les forces polítiques i en aquests prats de més abaix del Forn del Vidre s’aplegaren milers de persones. I l’historiador i President del Parlament de Catalunya Miquel Coll i Alentorn feu una llarga exposició històrica sota un sol abrasador.

L’IPECC que també hi participava, insistí que calia fer cada any aquesta commemoració, però ens van dir que només es feia cada 100 anys.

Malgrat això l’IPECC l’ha fet, quasi en solitari, cada any amb la col•laboració de l’Ajuntament de la Jonquera. Créiem que en ser el 25 aniversari del primer dels actes i el 725 de la Victòria, engrescaria la gent a venir, però continuem essent poquets i no hem trobat el desllorigador per incitar la nostra gent a venir a Panissars. Als catalans no els engresquen les victòries, més aviat les derrotes.

L’any passat feia menció aquí mateix dels greuges que hem patit els catalans i que finalment s’albirava un esperançador canvi promogut per la societat civil. Només feia 25 dies que s’havia celebrat el primer referèndum a Arenys de Munt, el 13 de setembre del 2009.

Darrera d’ell se’n feren molts més i els resultats eren espectaculars a favor del SÍ, del 95 per cent per amunt. Resulta sorprenent els ridículs percentatges del NO, fins i tot en la comarca del Baix Llobregat, que es considerava feu espanyol.

L’oposició havia desaparegut en forma d’abstenció. Fins i tot havien desaparegut els falangistes, els poquets que anaren a Arenys de Munt.

Avui la presència espanyolista només es manifesta a Catalunya per una minoria que penja banderes espanyoles en alguns balcons en els barris de Sarrià i Sant Gervasi de Barcelona o s’atreveix a sortir al carrer amb banderes espanyoles al recer d’una victòria esportiva del mundial de futbol.

Fixeu-vos bé en les circumstàncies favorables que tenim.

No ens poden enviar els tancs. Europa i Estats Units són oberts a les independències. No tenim pràcticament oposició interna que es manifesti. Tenim una gran massa immigrant que s’absté de votar i l’independentisme ha pujat moltíssim gràcies a Madrid i el Tribunal Constitucional.

Sí, tot això és favorable, però hi ha un gran problema, el Parlament de Catalunya, que no accepta fer referèndums i que anul•la quatre iniciatives populars per demanar la seva convocatòria. Els diputats actuals de Catalunya, no representen el desig majoritari del poble català cap a la independència. Per tant mai convocaran un referèndum ni tampoc faran una declaració unilateral d’independència.

Cal canviar aquesta situació i ara es convoquen eleccions autonòmiques el 28 de novembre quan el que caldria fer és un referèndum. Si tornem a elegir un Parlament molt similar a l’actual, el Parlament farà el mateix. Res.

Sempre ens han enredat i ara aquesta enredada tombarà l’èxit de les consultes excepte que hi hagi una unitat dels independentistes i es presenti una sola llista que representi l’independentisme de les consultes i de les noves plataformes.

L’IPECC igual que altres associacions i entitats lluita per la unitat de l’independentisme.

Però ara aflora un altre cop la divisió partidista copiada dels partits tradicionals. És molt normal que tots vulguin tenir diputats i que els agradaria que els independentistes vagin dividits i repartits en quatre o cinc partits i que no els facin ombra.

El que no és normal és que la massa majoritària dels independentistes, que no són militants de cap partit, estiguin també dividits en dos faccions.

I és dolorós i lamentable que hi hagin persones en cada facció que es dediquin a criticar acarnissadament els altres, malgrat ser tots independentistes expeditius que volen declarar la independència en la propera legislatura.

No entenc com parlar d’unitat de l’independentisme posi histèriques a moltes persones, com si fos això un crim imperdonable. He comprovat que aquesta reacció es produeix en militants de partits i també en militants de Solidaritat i Reagrupament.

En canvi la divisió s’accepta amb resignació com fet normal del catalanisme. Sabem i ens consta documentalment que hi ha oposició dins tots els partits tradicionals i també hi ha contactes entre les bases de Solidaritat, de Reagrupament i d’ERC.

Apart hi ha organitzacions que treballen a camp obert i a cara desoberta per la unió, a les quals s’ha adherit l’IPECC.

L’IPECC nasqué independentista i beligerant, del Congrés de Cultura Catalana.

El primer president fou Fèlix Cucurull. El segon Maria Oleart i el tercer Enric Garriga que igual que els precedents també sóc independentista beligerant.

Això comporta un compromís, més que un risc, perquè el major perill és que les coses continuin igual, s’ha doncs d’arriscar i lluitar.

El pla A és la unitat i l’han de fer els dos partits nous. Però el pla B si falla l’A l’ha de fer tot el poble independentista i que l’IPECC fa seu.

Repartim el vot lliure independentista per circumscripcions per no perdre cap vot ni cap diputat. És una elecció lliure però sensata. No ens posem nerviosos. Als comportaments suicides aportem solucions possibles i factibles.

Junts tots els independentistes lliures, no militants de partits, podrem arribar-hi, si la unitat és forta i àmplia per totes les contrades de Catalunya. Si som decisius al Parlament de Catalunya podrem fer possible la declaració unilateral o el referèndum d’independència.

VISCA LA UNITAT INDEPENDENTISTA
VISCA CATALUNYA AMB ESTAT PROPI


Enric Garriga Trullols
President de l’IPECC

DISCURS D'ENRIC GARRIGA TRULLOLS AL XXXII APLEC DEL PI DE LES TRES BRANQUES

Benvolguts amics,

L’IPECC és l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana. Fou fundat l’any 1978, un any abans que el primer Aplec del Pi de les Tres Branques. Fa 32 anys. I el primer president fou Fèlix Cucurull, que fou un molt destacat independentista.

L’objectiu de l’IPECC era i és la projecció exterior de la llengua i cultura catalana i del fet nacional català.

Fer conèixer que som una nació i que volem recuperar un estat propi.

Al marge d’aquesta activitat exterior, també a l’interior fem la recuperació de la nostra memòria històrica i commemorem els fets èpics i gloriosos especialment les victòries catalanes.

Mantenim relacions amb tots els casals catalans del món i hem instituït els Premis Batista i Roca dels quals enguany farem la XXII edició. Cada cop es premien deu persones catalanes o catalanòfiles pel seu treball continuat de projecció exterior de Catalunya. Per tant ja portem 220 premiats d’arreu del món.

Els casals catalans a l’exterior han fet històricament (i ara també) una suplència de la manca de projecció catalana a l’exterior. Ho han fet quan no hi havia govern autonòmic català i ara també perquè les oficines de la Generalitat, a més de ser una representació molt puntual i limitada, bàsicament fan una projecció comercial i cultural, però no de projecció ni de reivindicació nacional. No diuen que ens volem separar d’Espanya. No cerquen aliats, ni complicitats, ni avaladors. Ans al contrari,  quan es fan actes importants, com la Fira del Llibre de Frankfurt, s’amaga tot el fet nacional català, es prohibeix la cançó nacionalista i es prohibeix que hi hagi presència de cap bandera catalana.

Aquesta actuació de la Generalitat actual és vergonyosa atès que un dels partits del govern es diu independentista. El govern anterior tampoc es distingia gaire per la seva acció nacionalista a l’exterior però almenys no prohibia la bandera catalana, malgrat ser un govern no independentista.

És obvi que la situació política catalana és crítica en relació a Espanya. Els partits catalans actuals estan hipotecats a Espanya. El Parlament de Catalunya ja ha refusat 4 ILP en les quals es demanava fer un referèndum per la independència de Catalunya.

El Parlament és, doncs, un fre i un obstacle de cara el dret de l’autodeterminació del poble català.

Canviar tot el Parlament és difícil, però amb aquesta organització política dels actuals partits polítics no arribarem mai a la independència.

I és curiosa i anormal aquesta situació, atès que les consultes fetes fins ara, les manifestacions i també les enquestes demostren que l’independentisme és molt majoritari a Catalunya i es guanyaria la independència amb una gran diferència a favor del SI.

Per tant ara és el moment de fer projecció exterior de l’independentisme català. No hi ha res més important ni més urgent.

És una vergonya que les Oficines de la Generalitat a l’exterior estiguin de braços plegats sense feina, que els nostres diputats catalans a Europa perdin el temps en temes intranscendents i en canvi sigui un diputat gal·lès que porti ell pel seu compte al Parlament britànic, el dret a la independència de Catalunya*.


En aquest país els que cobren per defensar Catalunya tenen escrúpols i esperen que tot ho faci el poble, organitzant les consultes populars i locals o que siguin els casals catalans de l’exterior que facin la projecció exterior independentista.

Bé, això seria possible i ho estem fent,però almenys ajudeu-los econòmicament a portar a terme aquestes accions. No sols es necessiten voluntaris (els quals no cobren) sinó que cal donar els mitjans materials, els locals, els funcionaris desocupats i posar tots els mitjans radiotelevisius al servei d’aquest moviment independentista. L’acció de TV3 (controlada pel govern) ha estat decisiva per convocar la passada manifestació a Barcelona.

Menys col·laborin els partits a la independència més gran serà la vergonya històrica que caurà sobre aquests partits, quan haurem aconseguit la independència sense el seu ajut.

Ho aconseguirem i ben aviat.

Visca l’estat català!


* NOTA: segons el diputat català al Parlament Europeu, Oriol Jonqueras, el diputat gal·lès del qual parlo fou influenciat i informat per ell.